En llegir el llibre, havíem de fer 10 preguntes que poguessin ser contestades amb el mateix llibre. Idó, les meves preguntes i les seves respostes són les següents:
1.- De quins factors depèn el futur de la llengua catalana?
Dependrà de la llengua que adoptin com a llengua d'intercomunicació les persones nouvingudes al nostre país. Si adopten el català, el normalitzarem.
2.- El percentatge de monolingües d'Espanya supera àmpliament el del Regne Unit?
Pot ser ara mateix, en la societat actual pugui ser així, però per això estem en procés de canvi i als instituts i a les universitats s'ha posat com a objecte d'estudi altre llengua diferent de la de la mateixa persona.
3.- Les postures estatalistes no s'adapten a les necessitats del món modern.
Estic totalment d'acord. Hem de llevar aquest sentit nacionalista dels nostres caps. És més propi d'una societat tradicional que d'una altra constructivista en la qual tothom té cabuda.
4.- Què és una llengua minoritzada?
És una llengua parlada amb normalitat dins la pròpia comunitat lingüística, que marca un àmbit lingüístic comú i que són transmeses generacionalment. Compten amb una literatura important i ocupen ámbits públics i formals, però no constitueixen un instrument lingüístic que permiti de fer totes les funcions i abastar tots els usos dins la pròpia societat.
5.- I què és una llengua minoritària?
És aquella que, malgrat ser la històrica d'unes àrees, actualment és una llengua residual, amb transmissió generacional dubtosa i sense perspectives de recuperació, o amb perspectives molt difícils. Per exemple el polonès i tantes altres llengües europees als Estats Units d'América.
6.- És el català una llengua minoritària?
No, no és una llengua minoritària sinó una llengua minoritzada. Compta amb una gramàtica, un diccionari normatiu, és oficial a 3 comunitats autònomes, etc. Però un ciutadà (i per això parlem de llengua minoritzada) que vulgui viure amb normalitat usant només aquesta llengua, no podrà fer-ho.
7.- Està ben dit que vivim a una societat liberal quant al català com a llengua?
Per supost que no! Una societat liberal reconeix el meu dret a tenir l'escriptura en català o adreçar-m'hi al jutge en un judici en català, doncs, hauríem de saber i conèixer el català i no és així. Per la qual cosa el nostre dret no es pot exercir.
8.- Per què consideram que el català és l'anomalia més gran d'Europa?
Perquè no hi ha cap altra llengua amb devers nou milions de parlants que no sigui plenament oficial de la Unió Europa.
9.- Què és l'OPTIMOT?
És un servei a disposició dels usuaris/usuàries que posa totes les eines i recursos existents per facilitar l'ús correcte de la llengua catalana. Es presenta a través d'un portal web que permet fer consultes en línia.
I per últim, m'agradaría que en lloc de fer una pregunta, fer una reflexió per tal de normalitzar una mica més el català. Em semblen de vital importància i molt interessants els cursos de català en línia que ha posat en pràctica la Secretaria de Política Lingüística i l'Institut Ramon Llull. Per una banda perquè així posem en ús les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i perquè s'hi pugui adreçar tothom a aquesta llengua: el català. Tant professionals de la llengua com a persones que rebren el seu primer contacte amb la llengua catalana.
jueves, 24 de febrero de 2011
Qüestions sociolingüístiques
Avui, dijous 24 de febrer de 2011, hem estat parlant a classe del bilingüisme, de la diglòssia i de la situació actual a Eivissa.
Doncs, per una banda podem definir el bilingüisme com aquell en què un individu parla dues llengües. Podem trobar diferents tipus de bilingüisme com a per exemple el familiar, l'instrumental (en el qual una persona aprèn una segona llengua perquè en té necessitat), l'integrador (per integrar-se en la societat en la qual viu una persona) i el cultural.
Ara bé, com hem parlat a classe, també existeix un bilingüisme unilateral que es dóna quan, en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents, els parlants d'una llengua coneixen la seua i l'altra, mentre que els parlants de la segona són unilingües (Bernat Joan). És a dir, per exemple tenim dues llengües, català i castellà, i parlem sempre en castellà, suposant que l'altre persona amb qui parlem no sap parlar el català, o el que és el mateix, comencem una conversa en català perquè com que no sabem si l'altre persona parla català, així ens assegurem que no hi haurà cap problema de comunicació. I aquesta situació ens duu a la diglòssia, que és aquella situació en la qual tenim dues llengües i utilitzem una para l'ús formal i l'altra per a un ús informal. Vegem-ho amb un exemple: tenim que un catalanoparlant, a casa seva, parla català, però després, al carrer, quan parla amb un policia, o a l'ajuntament o amb alguna persona que no coneix, fa ús del castellà, és a dir, que el parlant valora més positivament la llengua A (en aquest cas el castellà) que no la llengua B (el català).
Per l'altra banda i pel que fa a Eivissa, podem dir que actualment hi existeix encara un remanent important d'individus diglòssics, és a dir, de persones catalanoparlants que tenen prejudicis envers la pròpia llengua i que consideren que l'espanyol és una llengua més apta que no el català per als usos formals (Bernat Joan).
També podem afirmar que a Eivissa no hi ha un bilingüisme equilibrat, perquè mentre que la població catalanoparlant domina l'espanyol, hi ha una part de la població de parla espanyola que no domina el català.
En acabar, he de fer notar la importància, doncs, de la normalització del català, perquè pugui ser una llengua normal, tant en contextos formals com informals, encara que gràcies a l'ensenyament i als mitjans de comunicació, la llengua catalana ha guanyat prestigi entre la població, però també he de dir que és insuficient perquè encara no s'ha traduït en un gran augment de l'ús social.
Doncs, per una banda podem definir el bilingüisme com aquell en què un individu parla dues llengües. Podem trobar diferents tipus de bilingüisme com a per exemple el familiar, l'instrumental (en el qual una persona aprèn una segona llengua perquè en té necessitat), l'integrador (per integrar-se en la societat en la qual viu una persona) i el cultural.
Ara bé, com hem parlat a classe, també existeix un bilingüisme unilateral que es dóna quan, en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents, els parlants d'una llengua coneixen la seua i l'altra, mentre que els parlants de la segona són unilingües (Bernat Joan). És a dir, per exemple tenim dues llengües, català i castellà, i parlem sempre en castellà, suposant que l'altre persona amb qui parlem no sap parlar el català, o el que és el mateix, comencem una conversa en català perquè com que no sabem si l'altre persona parla català, així ens assegurem que no hi haurà cap problema de comunicació. I aquesta situació ens duu a la diglòssia, que és aquella situació en la qual tenim dues llengües i utilitzem una para l'ús formal i l'altra per a un ús informal. Vegem-ho amb un exemple: tenim que un catalanoparlant, a casa seva, parla català, però després, al carrer, quan parla amb un policia, o a l'ajuntament o amb alguna persona que no coneix, fa ús del castellà, és a dir, que el parlant valora més positivament la llengua A (en aquest cas el castellà) que no la llengua B (el català).
Per l'altra banda i pel que fa a Eivissa, podem dir que actualment hi existeix encara un remanent important d'individus diglòssics, és a dir, de persones catalanoparlants que tenen prejudicis envers la pròpia llengua i que consideren que l'espanyol és una llengua més apta que no el català per als usos formals (Bernat Joan).
També podem afirmar que a Eivissa no hi ha un bilingüisme equilibrat, perquè mentre que la població catalanoparlant domina l'espanyol, hi ha una part de la població de parla espanyola que no domina el català.
En acabar, he de fer notar la importància, doncs, de la normalització del català, perquè pugui ser una llengua normal, tant en contextos formals com informals, encara que gràcies a l'ensenyament i als mitjans de comunicació, la llengua catalana ha guanyat prestigi entre la població, però també he de dir que és insuficient perquè encara no s'ha traduït en un gran augment de l'ús social.
sábado, 19 de febrero de 2011
Característiques d'una llengua
Aquesta setmana, amb n'Helena, hem après diverses coses sobre la llengua, començant per dir que hi ha 9 llengües romàniques, i que no cal dir-lo però cadascuna té el seu propi nom, grup, elements constitutius i la seva situació geogràfica.
Ara bé a part de la història de la llengua catalana (que és la que ens interessa) el que més m'ha cridat l'atenció és el contacte de llengües i el conflicte lingüístic que es pot donar entre elles.
Per una part he de dir que tot això està relacionat amb l'escrit que vaig posar l'altre dia en la primera entrada. Perquè...com va dir n'Helena...si jo parlo català, perquè quan parlo amb algú el primer que faig és una pregunta en castellà? per exemple, l'hora? Bé, idò tot això és el que provoca el conflicte entre dues llengües, en aquest cas el castellà i el català.
És així com apareix la diglòssia, és a dir, la coexistència, en qualsevol territori, de dues llengües i en aquesta coexistència una llengua té prioritat sobre l'altre. Perquè podem tenir una llengua materna i una altra secundària (per dir-ho d'alguna manera) i la materna nomès la fem servir en l'àmbit familiar i quan sortim al carrer fem ús de l'altre llengua en lloc d'utilitzar aquella llengua que és la nostra, la que utitlitzem a casa, amb la nostra família.
Allò és el que pot arribar a fer que una llengua sigui minoritzada, és a dir, que estigui en procés de recessió.
Y... què podem fer per a què no passi això? Idò...normalitzar la llengua, és a dir, fer del català una llengua normal, d'ús cotidià, que és el que estem vivint en aquest moment: una vegada que hem normativitzat el català, el que hem de fer ara és normalitzar-lo: al carrer, a les escoles i en qualsevol moment de la nostra vida cotidiana.
Per altre costat, i com que hem fet referència a la història de la llengua catalana, m'agradaria fer uns breus apunts a modo de recordatori sobre quan va nèixer o quan tenim constància dels primers escrits de la llengua catalana.
Així doncs, els primers escrits que trobem són del segle XII (amb les Homilies d'Organyà i el Liber Iodiciorum) en els quals hi havien notes als margens per tal que la gent poguessi llegir i entendre allò que es deia a l'esglèsia.
Més tard, al segle XIII, trobem una persona molt important pel català, en Ramon Llull (de qui trobem més de 250 obres escrites per ell).
I per últim, fent una molt breu passada per la història tenim el segle XV que és el segle d'or de la llengua catalana ( amb Joan Martorell, Tirant lo blanc), després tenim con una petita decadència als segles XVI, XVII i SVIII, i posteriorment el segle XIX què es diu el segle de la Renaixença, encara que també en aquest segle el català passa per dificultats per tal que en períodes de la República si que va tenir moments d'avançada però quan va arribar Franco al poder va tenir un retrocés molt fort, moment el qual encara en tenim les conseqüències.
Ara bé a part de la història de la llengua catalana (que és la que ens interessa) el que més m'ha cridat l'atenció és el contacte de llengües i el conflicte lingüístic que es pot donar entre elles.
Per una part he de dir que tot això està relacionat amb l'escrit que vaig posar l'altre dia en la primera entrada. Perquè...com va dir n'Helena...si jo parlo català, perquè quan parlo amb algú el primer que faig és una pregunta en castellà? per exemple, l'hora? Bé, idò tot això és el que provoca el conflicte entre dues llengües, en aquest cas el castellà i el català.
És així com apareix la diglòssia, és a dir, la coexistència, en qualsevol territori, de dues llengües i en aquesta coexistència una llengua té prioritat sobre l'altre. Perquè podem tenir una llengua materna i una altra secundària (per dir-ho d'alguna manera) i la materna nomès la fem servir en l'àmbit familiar i quan sortim al carrer fem ús de l'altre llengua en lloc d'utilitzar aquella llengua que és la nostra, la que utitlitzem a casa, amb la nostra família.
Allò és el que pot arribar a fer que una llengua sigui minoritzada, és a dir, que estigui en procés de recessió.
Y... què podem fer per a què no passi això? Idò...normalitzar la llengua, és a dir, fer del català una llengua normal, d'ús cotidià, que és el que estem vivint en aquest moment: una vegada que hem normativitzat el català, el que hem de fer ara és normalitzar-lo: al carrer, a les escoles i en qualsevol moment de la nostra vida cotidiana.
Per altre costat, i com que hem fet referència a la història de la llengua catalana, m'agradaria fer uns breus apunts a modo de recordatori sobre quan va nèixer o quan tenim constància dels primers escrits de la llengua catalana.
Així doncs, els primers escrits que trobem són del segle XII (amb les Homilies d'Organyà i el Liber Iodiciorum) en els quals hi havien notes als margens per tal que la gent poguessi llegir i entendre allò que es deia a l'esglèsia.
Més tard, al segle XIII, trobem una persona molt important pel català, en Ramon Llull (de qui trobem més de 250 obres escrites per ell).
I per últim, fent una molt breu passada per la història tenim el segle XV que és el segle d'or de la llengua catalana ( amb Joan Martorell, Tirant lo blanc), després tenim con una petita decadència als segles XVI, XVII i SVIII, i posteriorment el segle XIX què es diu el segle de la Renaixença, encara que també en aquest segle el català passa per dificultats per tal que en períodes de la República si que va tenir moments d'avançada però quan va arribar Franco al poder va tenir un retrocés molt fort, moment el qual encara en tenim les conseqüències.
miércoles, 16 de febrero de 2011
Hola bon dia
Bon dia a tothom.
Ahir a la nit vaig començar a llegir el llibre sobre el català normalitzat i he trobat un tema molt interessant: perquè com tothom sap que sóc castellanoparlant, quan parlo català em contesten en castellà?
Per una banda ho entenc, perquè després de tots els anys que duc aquí, a Eivissa, he comprès que la gent que m'ha conegut parlant a castellà, només poden parlar-me en aquest idioma, perquè...és així com m'han conegut...d'acord, ho entenc! però, clar, si el que volem és normalitzar el català...no hi hauria que posar de la nostra part i parlar tots en català?
I per l'altre costat trobo més impediments entre els mateixos catalanoparlants per diverses raons: entre ells mateixos no volen el mateix idioma, és a dir, a Eivissa sempre escolto: a jo no m'agrada el català, m'agrada l'eivissenc. Als de Formentera no els agrada l'eivissenc. I fins i tot, hi ha alguns que no els agrada ni tan sol el mallorquin...
En conclusió...no hauríem de posar-nos d'acord entre tots per fer la vida més senzilla i així aniríem per endavant?
Pot ser, alguna vegada, algun dia, quan parli català amb un eivissenc, no em digui..."ahhhhh, com parles!"...perquè haurem aconseguit normalitzar el català.
Ahir a la nit vaig començar a llegir el llibre sobre el català normalitzat i he trobat un tema molt interessant: perquè com tothom sap que sóc castellanoparlant, quan parlo català em contesten en castellà?
Per una banda ho entenc, perquè després de tots els anys que duc aquí, a Eivissa, he comprès que la gent que m'ha conegut parlant a castellà, només poden parlar-me en aquest idioma, perquè...és així com m'han conegut...d'acord, ho entenc! però, clar, si el que volem és normalitzar el català...no hi hauria que posar de la nostra part i parlar tots en català?
I per l'altre costat trobo més impediments entre els mateixos catalanoparlants per diverses raons: entre ells mateixos no volen el mateix idioma, és a dir, a Eivissa sempre escolto: a jo no m'agrada el català, m'agrada l'eivissenc. Als de Formentera no els agrada l'eivissenc. I fins i tot, hi ha alguns que no els agrada ni tan sol el mallorquin...
En conclusió...no hauríem de posar-nos d'acord entre tots per fer la vida més senzilla i així aniríem per endavant?
Pot ser, alguna vegada, algun dia, quan parli català amb un eivissenc, no em digui..."ahhhhh, com parles!"...perquè haurem aconseguit normalitzar el català.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)