miércoles, 13 de abril de 2011
Francesc Carbonell. L'acollida. Acompanyament d'alumnat nouvingut
L'altre dia varem estar parlant amb n'Helena sobre aquest llibre i vaig a escoltar algunes frases, i després llegir-les a casa meva, importantíssimes, ja no només per a l'alumnat nouvingut sinó també per a qualsevol persona que tinguem aprop, qualsevol persona que pugui estar al nostre costat.
Per exemple ens diu una d'elles: l'acollida ha de ser més una actitud que uns protocols d'intervenció; clar, els protocols, com varem parlar a classe, són una informació que ens donen i que en tenim, però no ho són tot, és a dir, fan de primera arribada quan arribem per primera vegada a un lloc, però després ha d'estar implicada tota la comunitat educativa. És a dir, una persona que arriba nova al nostre territori, i volem que parli català, que es senti com en la seva casa, no només haurem de fer-lo sentir bé a classe, o en determintats llocs sinó que ha de ser així en qualsevol context, amb qualsevol persona, i no només a l'escola sinó també amb tota la societat.
Altre conclusió que em vaig agradar molt va ser que no n'hi ha prou amb tolerar els altres: cal acceptar-los tal com són. És obvi que sempre, per exemple, quan coneixem a algú i hi ha una parte que no ens agrada d'ell, intentem canviar-lo, però...doncs, serà la mateixa persona? serà la persona que hi havíem conegut?
També varem discutir amb n'Helena sobre la frase un bon professor pot canviar el destí d'una persona. I encara que a classe van dir que no estaven molt d'acord, jo sí que n'estic. Sí que em sembla que un professor pot canviar la teva vida: per exemple, sense anar més lluny: jo vaig a començar a estudiar català fa dos anys i gràcies a la meva professora, na Meritxell, vaig a agafar carinyet al català, vaig a agafar-lo amb ganes, i vaig a passar el nivell A; com que desprès havia estudiat tant me'n vaig presentar al nivell B (i tot gràcies al meu esforç i la constància i paciència de la meva super professora). I després,com que vaig estudiar tant pel nivell B, em va dir la profe: Nacho, per què no et presentes al nivell C? a veure què passa? I ho vaig fer, i ...aquí estic, amb el nivell C aconseguit i a més a més, cada dia m'agrada més el català.
Doncs, està clar que un professor et pot canviar el destí perquè depén de l'entusiasme amb que et faci veure les coses, aniràs cap endavant o cap endarrere. Al menys això és el que jo penso.
Per últim, vull agafar una última frase que en sembla molt important i a tenir en compte: " l'acollida és una actitud col·lectiva. no hi pot haver una bona acollida en un centre que no sigui acollidor". El que entenc amb aquesta frase és el que estic estudiant tot el dia en la carrera i el que crec que hem de fer tota la societat: fer feina tots junts, col·laborar, etc. O sigui, si treballem en grup tot surtirà bé, o al menys ho haurem intentat. Referint-nos a la frase anterior, no serveix de res tenir una actitud col·lectiva, conjunta totes les persones de la comunitat educativa si després el centre no és acollidor, és a dir, si després no fomenta aquesta col·lectivitat. Ha d'haver una col·laboració, una coordinació (per exemple entre cada etapa) per tal de saber com passarà un nen d'una etapa a otra, si necessitarà més suport o qualsevol altre cosa que necessiti.
En definitiva, hem de tenir una actitud acollidora, d'obertura cap a l'altre, de facilitació del procés d'adaptació als qui acaben d'arribar.
Per exemple ens diu una d'elles: l'acollida ha de ser més una actitud que uns protocols d'intervenció; clar, els protocols, com varem parlar a classe, són una informació que ens donen i que en tenim, però no ho són tot, és a dir, fan de primera arribada quan arribem per primera vegada a un lloc, però després ha d'estar implicada tota la comunitat educativa. És a dir, una persona que arriba nova al nostre territori, i volem que parli català, que es senti com en la seva casa, no només haurem de fer-lo sentir bé a classe, o en determintats llocs sinó que ha de ser així en qualsevol context, amb qualsevol persona, i no només a l'escola sinó també amb tota la societat.
Altre conclusió que em vaig agradar molt va ser que no n'hi ha prou amb tolerar els altres: cal acceptar-los tal com són. És obvi que sempre, per exemple, quan coneixem a algú i hi ha una parte que no ens agrada d'ell, intentem canviar-lo, però...doncs, serà la mateixa persona? serà la persona que hi havíem conegut?
També varem discutir amb n'Helena sobre la frase un bon professor pot canviar el destí d'una persona. I encara que a classe van dir que no estaven molt d'acord, jo sí que n'estic. Sí que em sembla que un professor pot canviar la teva vida: per exemple, sense anar més lluny: jo vaig a començar a estudiar català fa dos anys i gràcies a la meva professora, na Meritxell, vaig a agafar carinyet al català, vaig a agafar-lo amb ganes, i vaig a passar el nivell A; com que desprès havia estudiat tant me'n vaig presentar al nivell B (i tot gràcies al meu esforç i la constància i paciència de la meva super professora). I després,com que vaig estudiar tant pel nivell B, em va dir la profe: Nacho, per què no et presentes al nivell C? a veure què passa? I ho vaig fer, i ...aquí estic, amb el nivell C aconseguit i a més a més, cada dia m'agrada més el català.
Doncs, està clar que un professor et pot canviar el destí perquè depén de l'entusiasme amb que et faci veure les coses, aniràs cap endavant o cap endarrere. Al menys això és el que jo penso.
Per últim, vull agafar una última frase que en sembla molt important i a tenir en compte: " l'acollida és una actitud col·lectiva. no hi pot haver una bona acollida en un centre que no sigui acollidor". El que entenc amb aquesta frase és el que estic estudiant tot el dia en la carrera i el que crec que hem de fer tota la societat: fer feina tots junts, col·laborar, etc. O sigui, si treballem en grup tot surtirà bé, o al menys ho haurem intentat. Referint-nos a la frase anterior, no serveix de res tenir una actitud col·lectiva, conjunta totes les persones de la comunitat educativa si després el centre no és acollidor, és a dir, si després no fomenta aquesta col·lectivitat. Ha d'haver una col·laboració, una coordinació (per exemple entre cada etapa) per tal de saber com passarà un nen d'una etapa a otra, si necessitarà més suport o qualsevol altre cosa que necessiti.
En definitiva, hem de tenir una actitud acollidora, d'obertura cap a l'altre, de facilitació del procés d'adaptació als qui acaben d'arribar.
miércoles, 6 de abril de 2011
PALIC
Encara que no vaig anar a classe com vaig explicar l'altre dia, m'han parlat sobre la conferència de na Yolanda Bonet i m'han passat algunes coses sobre dita xerrada.
En primer lloc hem de dir què és el PALIC, idò, és un Plà d'Acollida pels Nouvinguts, és a dir, per a tota aquella gent que venen de fora de l'Estat Espanyol en edat escolar.
Com ens va dir na Yolanda, a les aules trobem alumnes de diferents nacionalitats entre gent d'aquí d'Eivissa i peninsular, i clar, hi ha alguns que sí que en parlen castellà però també hi ha uns altres que no en parlen. I tant uns com els altres no han escoltat mai res del català.
Doncs, què hem de fer? idò, el que hem de fer és el que parlem sempre, intentar normalitzar el català així com la situació del nouvingut, és a dir, a tots aquells que venen nous a l'Illa o a qualsevol territori on es parli català, els hem d'ensenyar, amb paciència, amb motivivació, per tal que no es perdi la llengua, per tal que no es perdi una cultura de tants i tants anys.
Ens diu na Yolanda que hi ha una persona que és un mediador, que els fa una entrevista per telèfon on hi trobarén un traductor. Els farà preguntes del tipus: si ha anat a l'escola, en què curs s'hi troba (perquè potser que al seu país es trobi en un curs que desprès, aquí, a Espanya, no és el mateix, per diferents raones) i fins i tot decideixen a quin nivell anirà perquè pot donar-se el cas que hagin d'anar a un curs menys que la resta dels seus companys de la mateixa edat. Així mateix també serveix aquesta entrevista per descobrir si l'alumne té algun tipus de Necessitats Educatives Especials.
Ha hagut algunes coses que m'han cridat moltíssim l'atenció, però una de les que més m'han agradat perquè és el que estem estudiant en aquest grau (amb el constructivisme i els canvis que hi hem de dur a terme), és l'ajuda dels companys, el recolçament dels companys: és a dir, no només hi haurà un mediador, un professor, un orientador que ajudi al nouvingut, sinó que a l'hora d'ensenyar el col·legi, les classes, el pati...tot, hi haurà al costat d'aquell nen nouvigunt, la resta de companys (part fonamental de l'acolliment). Doncs, és molt important l'ajut de la resta d'alumnes per tal que el nouvingut s'insereix en la societat, amb els seus companys i es senti com un més, sense cap tipus de diferència, és a dir, es senti com si portasi tota la vida aquí.
I amb el temps i l'ajuda de tothom és quan haurem aconseguit plenament...LA NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ.
En primer lloc hem de dir què és el PALIC, idò, és un Plà d'Acollida pels Nouvinguts, és a dir, per a tota aquella gent que venen de fora de l'Estat Espanyol en edat escolar.
Com ens va dir na Yolanda, a les aules trobem alumnes de diferents nacionalitats entre gent d'aquí d'Eivissa i peninsular, i clar, hi ha alguns que sí que en parlen castellà però també hi ha uns altres que no en parlen. I tant uns com els altres no han escoltat mai res del català.
Doncs, què hem de fer? idò, el que hem de fer és el que parlem sempre, intentar normalitzar el català així com la situació del nouvingut, és a dir, a tots aquells que venen nous a l'Illa o a qualsevol territori on es parli català, els hem d'ensenyar, amb paciència, amb motivivació, per tal que no es perdi la llengua, per tal que no es perdi una cultura de tants i tants anys.
Ens diu na Yolanda que hi ha una persona que és un mediador, que els fa una entrevista per telèfon on hi trobarén un traductor. Els farà preguntes del tipus: si ha anat a l'escola, en què curs s'hi troba (perquè potser que al seu país es trobi en un curs que desprès, aquí, a Espanya, no és el mateix, per diferents raones) i fins i tot decideixen a quin nivell anirà perquè pot donar-se el cas que hagin d'anar a un curs menys que la resta dels seus companys de la mateixa edat. Així mateix també serveix aquesta entrevista per descobrir si l'alumne té algun tipus de Necessitats Educatives Especials.
Ha hagut algunes coses que m'han cridat moltíssim l'atenció, però una de les que més m'han agradat perquè és el que estem estudiant en aquest grau (amb el constructivisme i els canvis que hi hem de dur a terme), és l'ajuda dels companys, el recolçament dels companys: és a dir, no només hi haurà un mediador, un professor, un orientador que ajudi al nouvingut, sinó que a l'hora d'ensenyar el col·legi, les classes, el pati...tot, hi haurà al costat d'aquell nen nouvigunt, la resta de companys (part fonamental de l'acolliment). Doncs, és molt important l'ajut de la resta d'alumnes per tal que el nouvingut s'insereix en la societat, amb els seus companys i es senti com un més, sense cap tipus de diferència, és a dir, es senti com si portasi tota la vida aquí.
I amb el temps i l'ajuda de tothom és quan haurem aconseguit plenament...LA NORMALITZACIÓ DEL CATALÀ.
jueves, 31 de marzo de 2011
DIJOUS 31/03/2011
Avui no he pogut anar a classe perquè he tingut un examen d'una oposició, així que no he assistit a la xerrada amb na Yolanda Bonet encara que m'hauria agradat moltíssim.
Ho sent molt Nora, de veritat.
De totes maneres, ja m'han posat al dia i demà, divendres, em donaran tots els apunts de la xerrada sobre el PALIC i podré escriure tot el que penso i els dubtes que tingui.
Sense res més per avui, us diu xau xau en Nacho.
Bon cap de setmana a tothom!
Ho sent molt Nora, de veritat.
De totes maneres, ja m'han posat al dia i demà, divendres, em donaran tots els apunts de la xerrada sobre el PALIC i podré escriure tot el que penso i els dubtes que tingui.
Sense res més per avui, us diu xau xau en Nacho.
Bon cap de setmana a tothom!
miércoles, 23 de marzo de 2011
Conferència de Bernat Joan i Marí
La primera cosa que he de dir sobre la conferència que ens va donar en Bernat Joan és que em va semblar un home molt intel·lingent i amb molta sabiduria, però...he de fer-me diverses preguntes.
- És capaç de separar la sociolingüística de la política?
- Sabríem nosaltres separar-les?
- És difícil lluitar contra un món que no el segueix totalment?
Totes aquestes qüestions no són fàcils de respondre, és normal, però...des del meu punt de vista aquesta charla podria haver estat molt interesant, al menys és el que penso, i com que estem a un país en democràcia, crec que sóc lliure per expressar els meus pensaments (al menys això crec jo, encara que els meus companys m'han dit que per favor, no expressasi la meva opinió).
Bé, per una banda he de dir que sí, que estic d'acord i sempre ho estaré amb aixó de què una llengua mai ha de perdre-se perquè sinó perdríem una cultura, una idiosincràcia i un munt de coses que són importantíssimes des del punt de vista de la lingüística.
Des de molt petit m'han agradat moltíssim els idiomes, aprendre una nova llengua i sempre he fet meva la frase : "allí on vagis fes que el vegis". Ara bé, en tant en quant sóc madrileny i crec que he fet un esforç considerable per integrar-me en aquesta societat, evissenca, catalana (com vulguem anomenar-la) amb molt de gust, mai m'han agradat els extremismes, el que per parlar d'una cosa hàgim de parlar de política, és a dir, no tenir més conversa que la política. I és això precisament el que em va parèixer que va passar l'altre dia.
La conferència va començar molt interesant, com he dit abans, però a poc a poc, encara que en Bernat va dir que no volia parlar de política, sí que ho va fer.
Va dir les seves idees polítiques (encara que a jo m'importa molt poquet), de quin partit és, que no l'agradava Franco ( a jo tampoc, està clar) ni els seus antecessors, però...encara que no ens agradin tots aquests... per desgràcia...és història, i és la societat que alguns, com els meus pares, han viscut.
Per altra banda, tenia una pregunta molt important per a jo : s'ha molestat algú en preguntar als valecians si volen ser catalans? si volen estar dins els Països Catalans? i més encara...si volen que el seu idioma sigui anomenat català?
Idò, quan vaig fer aquestes preguntes a Bernat, em va respondre amb una altra pregunta : t'han preguntat a tu alguna vegada si volies ésser espanyol?.
Bé, doncs aquí he de dir que no em sembla correcte respondre amb una altre pregunta;en segon lloc, no estàvem parlant de jo, sinó dels valencians, però...sabeu el que penso? que tota aquesta gent que són tan radicals tenen les respostes ben aprengudes i no saben contestar més enllà del que tenen estudiat. Sí, això és el que penso.
També ens va parlar fins i tot de la família reial ( que sí, que a jo m'importa un "bledo" perquè no estic d'acord amb la monarquia) però...i si haguessi hagut una persona totalment i profundament monàrquica? no creieu que podria haver ferit els seus sentiments, els seus ideals?
En aquesta classe vaig adonar-me d'un concepte que no tenia molt clar i que vaig aprendre al primer quatrimestre: el currículum ocult, és a dir, allò que una persona pensa, o allò en el que creu i que et parla d'una manera subliminal i fins i tot claríssima, donan-te la seva opinió però dient que no vol parlar d'això mateix: en aquest cas: la política i els seus ideals.
Per últim, sí que m'agradaria dir que qualsevol altre dia, amb n'Helena, en les seves classes, aprenc més que amb aquesta conferència. Amb n'Helena, si tinc un dubte, m'ho contesta, de tal manera que me'n vaig de classe sense tenir cap tipus de dubte. A més, perquè aquests temes m'interessan moltíssim i no vos preocupeu ningú: si tinc un dubte, faré una pregunta, i si tinc a n'Helena al meu costat, no dubteu que se la faré sense cap tipus de por, perquè amb ella, si que aprenc.
Gràcies per deixar-me expressar la meva opinió sense cap tipus de censura.
- És capaç de separar la sociolingüística de la política?
- Sabríem nosaltres separar-les?
- És difícil lluitar contra un món que no el segueix totalment?
Totes aquestes qüestions no són fàcils de respondre, és normal, però...des del meu punt de vista aquesta charla podria haver estat molt interesant, al menys és el que penso, i com que estem a un país en democràcia, crec que sóc lliure per expressar els meus pensaments (al menys això crec jo, encara que els meus companys m'han dit que per favor, no expressasi la meva opinió).
Bé, per una banda he de dir que sí, que estic d'acord i sempre ho estaré amb aixó de què una llengua mai ha de perdre-se perquè sinó perdríem una cultura, una idiosincràcia i un munt de coses que són importantíssimes des del punt de vista de la lingüística.
Des de molt petit m'han agradat moltíssim els idiomes, aprendre una nova llengua i sempre he fet meva la frase : "allí on vagis fes que el vegis". Ara bé, en tant en quant sóc madrileny i crec que he fet un esforç considerable per integrar-me en aquesta societat, evissenca, catalana (com vulguem anomenar-la) amb molt de gust, mai m'han agradat els extremismes, el que per parlar d'una cosa hàgim de parlar de política, és a dir, no tenir més conversa que la política. I és això precisament el que em va parèixer que va passar l'altre dia.
La conferència va començar molt interesant, com he dit abans, però a poc a poc, encara que en Bernat va dir que no volia parlar de política, sí que ho va fer.
Va dir les seves idees polítiques (encara que a jo m'importa molt poquet), de quin partit és, que no l'agradava Franco ( a jo tampoc, està clar) ni els seus antecessors, però...encara que no ens agradin tots aquests... per desgràcia...és història, i és la societat que alguns, com els meus pares, han viscut.
Per altra banda, tenia una pregunta molt important per a jo : s'ha molestat algú en preguntar als valecians si volen ser catalans? si volen estar dins els Països Catalans? i més encara...si volen que el seu idioma sigui anomenat català?
Idò, quan vaig fer aquestes preguntes a Bernat, em va respondre amb una altra pregunta : t'han preguntat a tu alguna vegada si volies ésser espanyol?.
Bé, doncs aquí he de dir que no em sembla correcte respondre amb una altre pregunta;en segon lloc, no estàvem parlant de jo, sinó dels valencians, però...sabeu el que penso? que tota aquesta gent que són tan radicals tenen les respostes ben aprengudes i no saben contestar més enllà del que tenen estudiat. Sí, això és el que penso.
També ens va parlar fins i tot de la família reial ( que sí, que a jo m'importa un "bledo" perquè no estic d'acord amb la monarquia) però...i si haguessi hagut una persona totalment i profundament monàrquica? no creieu que podria haver ferit els seus sentiments, els seus ideals?
En aquesta classe vaig adonar-me d'un concepte que no tenia molt clar i que vaig aprendre al primer quatrimestre: el currículum ocult, és a dir, allò que una persona pensa, o allò en el que creu i que et parla d'una manera subliminal i fins i tot claríssima, donan-te la seva opinió però dient que no vol parlar d'això mateix: en aquest cas: la política i els seus ideals.
Per últim, sí que m'agradaria dir que qualsevol altre dia, amb n'Helena, en les seves classes, aprenc més que amb aquesta conferència. Amb n'Helena, si tinc un dubte, m'ho contesta, de tal manera que me'n vaig de classe sense tenir cap tipus de dubte. A més, perquè aquests temes m'interessan moltíssim i no vos preocupeu ningú: si tinc un dubte, faré una pregunta, i si tinc a n'Helena al meu costat, no dubteu que se la faré sense cap tipus de por, perquè amb ella, si que aprenc.
Gràcies per deixar-me expressar la meva opinió sense cap tipus de censura.
miércoles, 9 de marzo de 2011
PROJECTE MUT I POÈSICA
Ahir a la nit vam anar na Prisci i jo a veure Projecte Mut juntament amb uns amics i a escoltar uns recitals de poesia de la nostra terra, de la nostra estimada Eivissa.
Va ser una nit increible, màgica, en la qual tothom hi era callat, només es sentía la música i la posia, amb un ambient de amistad, de bon rollo, com si es tractés d'una colla d'amics que es junten una nit per disfrutar de la cultura antiga, d'aquells versos que et posen els cabells de punta.
Amics (així els considero jo des de ahir a la nit) com na Helena ( Nora Albert) i Antoni mari, varen recitar dos poemes que ens varen deixar amb la boca oberta, però no només ells, si no altres autors, altres persones que recitaven i deprés, Projecte Mut, amb el seu bon saber fer, els hi cantava, els hi posava música i l'única cosa que volies era aixecar-te de la cadira i posar-te a ballar, ballar amb ells, amb tota la resta que hi erem a Can Ventosa.
Por tot allò, el que més estimo fer en aquest moment és: DONAR LES GRÀCIES per fer que ahir a la nit fos increible.
Va ser una nit increible, màgica, en la qual tothom hi era callat, només es sentía la música i la posia, amb un ambient de amistad, de bon rollo, com si es tractés d'una colla d'amics que es junten una nit per disfrutar de la cultura antiga, d'aquells versos que et posen els cabells de punta.
Amics (així els considero jo des de ahir a la nit) com na Helena ( Nora Albert) i Antoni mari, varen recitar dos poemes que ens varen deixar amb la boca oberta, però no només ells, si no altres autors, altres persones que recitaven i deprés, Projecte Mut, amb el seu bon saber fer, els hi cantava, els hi posava música i l'única cosa que volies era aixecar-te de la cadira i posar-te a ballar, ballar amb ells, amb tota la resta que hi erem a Can Ventosa.
Por tot allò, el que més estimo fer en aquest moment és: DONAR LES GRÀCIES per fer que ahir a la nit fos increible.
jueves, 24 de febrero de 2011
Català normalitzat en un món multilingüe. Bernat Joan i Marí
En llegir el llibre, havíem de fer 10 preguntes que poguessin ser contestades amb el mateix llibre. Idó, les meves preguntes i les seves respostes són les següents:
1.- De quins factors depèn el futur de la llengua catalana?
Dependrà de la llengua que adoptin com a llengua d'intercomunicació les persones nouvingudes al nostre país. Si adopten el català, el normalitzarem.
2.- El percentatge de monolingües d'Espanya supera àmpliament el del Regne Unit?
Pot ser ara mateix, en la societat actual pugui ser així, però per això estem en procés de canvi i als instituts i a les universitats s'ha posat com a objecte d'estudi altre llengua diferent de la de la mateixa persona.
3.- Les postures estatalistes no s'adapten a les necessitats del món modern.
Estic totalment d'acord. Hem de llevar aquest sentit nacionalista dels nostres caps. És més propi d'una societat tradicional que d'una altra constructivista en la qual tothom té cabuda.
4.- Què és una llengua minoritzada?
És una llengua parlada amb normalitat dins la pròpia comunitat lingüística, que marca un àmbit lingüístic comú i que són transmeses generacionalment. Compten amb una literatura important i ocupen ámbits públics i formals, però no constitueixen un instrument lingüístic que permiti de fer totes les funcions i abastar tots els usos dins la pròpia societat.
5.- I què és una llengua minoritària?
És aquella que, malgrat ser la històrica d'unes àrees, actualment és una llengua residual, amb transmissió generacional dubtosa i sense perspectives de recuperació, o amb perspectives molt difícils. Per exemple el polonès i tantes altres llengües europees als Estats Units d'América.
6.- És el català una llengua minoritària?
No, no és una llengua minoritària sinó una llengua minoritzada. Compta amb una gramàtica, un diccionari normatiu, és oficial a 3 comunitats autònomes, etc. Però un ciutadà (i per això parlem de llengua minoritzada) que vulgui viure amb normalitat usant només aquesta llengua, no podrà fer-ho.
7.- Està ben dit que vivim a una societat liberal quant al català com a llengua?
Per supost que no! Una societat liberal reconeix el meu dret a tenir l'escriptura en català o adreçar-m'hi al jutge en un judici en català, doncs, hauríem de saber i conèixer el català i no és així. Per la qual cosa el nostre dret no es pot exercir.
8.- Per què consideram que el català és l'anomalia més gran d'Europa?
Perquè no hi ha cap altra llengua amb devers nou milions de parlants que no sigui plenament oficial de la Unió Europa.
9.- Què és l'OPTIMOT?
És un servei a disposició dels usuaris/usuàries que posa totes les eines i recursos existents per facilitar l'ús correcte de la llengua catalana. Es presenta a través d'un portal web que permet fer consultes en línia.
I per últim, m'agradaría que en lloc de fer una pregunta, fer una reflexió per tal de normalitzar una mica més el català. Em semblen de vital importància i molt interessants els cursos de català en línia que ha posat en pràctica la Secretaria de Política Lingüística i l'Institut Ramon Llull. Per una banda perquè així posem en ús les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i perquè s'hi pugui adreçar tothom a aquesta llengua: el català. Tant professionals de la llengua com a persones que rebren el seu primer contacte amb la llengua catalana.
1.- De quins factors depèn el futur de la llengua catalana?
Dependrà de la llengua que adoptin com a llengua d'intercomunicació les persones nouvingudes al nostre país. Si adopten el català, el normalitzarem.
2.- El percentatge de monolingües d'Espanya supera àmpliament el del Regne Unit?
Pot ser ara mateix, en la societat actual pugui ser així, però per això estem en procés de canvi i als instituts i a les universitats s'ha posat com a objecte d'estudi altre llengua diferent de la de la mateixa persona.
3.- Les postures estatalistes no s'adapten a les necessitats del món modern.
Estic totalment d'acord. Hem de llevar aquest sentit nacionalista dels nostres caps. És més propi d'una societat tradicional que d'una altra constructivista en la qual tothom té cabuda.
4.- Què és una llengua minoritzada?
És una llengua parlada amb normalitat dins la pròpia comunitat lingüística, que marca un àmbit lingüístic comú i que són transmeses generacionalment. Compten amb una literatura important i ocupen ámbits públics i formals, però no constitueixen un instrument lingüístic que permiti de fer totes les funcions i abastar tots els usos dins la pròpia societat.
5.- I què és una llengua minoritària?
És aquella que, malgrat ser la històrica d'unes àrees, actualment és una llengua residual, amb transmissió generacional dubtosa i sense perspectives de recuperació, o amb perspectives molt difícils. Per exemple el polonès i tantes altres llengües europees als Estats Units d'América.
6.- És el català una llengua minoritària?
No, no és una llengua minoritària sinó una llengua minoritzada. Compta amb una gramàtica, un diccionari normatiu, és oficial a 3 comunitats autònomes, etc. Però un ciutadà (i per això parlem de llengua minoritzada) que vulgui viure amb normalitat usant només aquesta llengua, no podrà fer-ho.
7.- Està ben dit que vivim a una societat liberal quant al català com a llengua?
Per supost que no! Una societat liberal reconeix el meu dret a tenir l'escriptura en català o adreçar-m'hi al jutge en un judici en català, doncs, hauríem de saber i conèixer el català i no és així. Per la qual cosa el nostre dret no es pot exercir.
8.- Per què consideram que el català és l'anomalia més gran d'Europa?
Perquè no hi ha cap altra llengua amb devers nou milions de parlants que no sigui plenament oficial de la Unió Europa.
9.- Què és l'OPTIMOT?
És un servei a disposició dels usuaris/usuàries que posa totes les eines i recursos existents per facilitar l'ús correcte de la llengua catalana. Es presenta a través d'un portal web que permet fer consultes en línia.
I per últim, m'agradaría que en lloc de fer una pregunta, fer una reflexió per tal de normalitzar una mica més el català. Em semblen de vital importància i molt interessants els cursos de català en línia que ha posat en pràctica la Secretaria de Política Lingüística i l'Institut Ramon Llull. Per una banda perquè així posem en ús les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i perquè s'hi pugui adreçar tothom a aquesta llengua: el català. Tant professionals de la llengua com a persones que rebren el seu primer contacte amb la llengua catalana.
Qüestions sociolingüístiques
Avui, dijous 24 de febrer de 2011, hem estat parlant a classe del bilingüisme, de la diglòssia i de la situació actual a Eivissa.
Doncs, per una banda podem definir el bilingüisme com aquell en què un individu parla dues llengües. Podem trobar diferents tipus de bilingüisme com a per exemple el familiar, l'instrumental (en el qual una persona aprèn una segona llengua perquè en té necessitat), l'integrador (per integrar-se en la societat en la qual viu una persona) i el cultural.
Ara bé, com hem parlat a classe, també existeix un bilingüisme unilateral que es dóna quan, en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents, els parlants d'una llengua coneixen la seua i l'altra, mentre que els parlants de la segona són unilingües (Bernat Joan). És a dir, per exemple tenim dues llengües, català i castellà, i parlem sempre en castellà, suposant que l'altre persona amb qui parlem no sap parlar el català, o el que és el mateix, comencem una conversa en català perquè com que no sabem si l'altre persona parla català, així ens assegurem que no hi haurà cap problema de comunicació. I aquesta situació ens duu a la diglòssia, que és aquella situació en la qual tenim dues llengües i utilitzem una para l'ús formal i l'altra per a un ús informal. Vegem-ho amb un exemple: tenim que un catalanoparlant, a casa seva, parla català, però després, al carrer, quan parla amb un policia, o a l'ajuntament o amb alguna persona que no coneix, fa ús del castellà, és a dir, que el parlant valora més positivament la llengua A (en aquest cas el castellà) que no la llengua B (el català).
Per l'altra banda i pel que fa a Eivissa, podem dir que actualment hi existeix encara un remanent important d'individus diglòssics, és a dir, de persones catalanoparlants que tenen prejudicis envers la pròpia llengua i que consideren que l'espanyol és una llengua més apta que no el català per als usos formals (Bernat Joan).
També podem afirmar que a Eivissa no hi ha un bilingüisme equilibrat, perquè mentre que la població catalanoparlant domina l'espanyol, hi ha una part de la població de parla espanyola que no domina el català.
En acabar, he de fer notar la importància, doncs, de la normalització del català, perquè pugui ser una llengua normal, tant en contextos formals com informals, encara que gràcies a l'ensenyament i als mitjans de comunicació, la llengua catalana ha guanyat prestigi entre la població, però també he de dir que és insuficient perquè encara no s'ha traduït en un gran augment de l'ús social.
Doncs, per una banda podem definir el bilingüisme com aquell en què un individu parla dues llengües. Podem trobar diferents tipus de bilingüisme com a per exemple el familiar, l'instrumental (en el qual una persona aprèn una segona llengua perquè en té necessitat), l'integrador (per integrar-se en la societat en la qual viu una persona) i el cultural.
Ara bé, com hem parlat a classe, també existeix un bilingüisme unilateral que es dóna quan, en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents, els parlants d'una llengua coneixen la seua i l'altra, mentre que els parlants de la segona són unilingües (Bernat Joan). És a dir, per exemple tenim dues llengües, català i castellà, i parlem sempre en castellà, suposant que l'altre persona amb qui parlem no sap parlar el català, o el que és el mateix, comencem una conversa en català perquè com que no sabem si l'altre persona parla català, així ens assegurem que no hi haurà cap problema de comunicació. I aquesta situació ens duu a la diglòssia, que és aquella situació en la qual tenim dues llengües i utilitzem una para l'ús formal i l'altra per a un ús informal. Vegem-ho amb un exemple: tenim que un catalanoparlant, a casa seva, parla català, però després, al carrer, quan parla amb un policia, o a l'ajuntament o amb alguna persona que no coneix, fa ús del castellà, és a dir, que el parlant valora més positivament la llengua A (en aquest cas el castellà) que no la llengua B (el català).
Per l'altra banda i pel que fa a Eivissa, podem dir que actualment hi existeix encara un remanent important d'individus diglòssics, és a dir, de persones catalanoparlants que tenen prejudicis envers la pròpia llengua i que consideren que l'espanyol és una llengua més apta que no el català per als usos formals (Bernat Joan).
També podem afirmar que a Eivissa no hi ha un bilingüisme equilibrat, perquè mentre que la població catalanoparlant domina l'espanyol, hi ha una part de la població de parla espanyola que no domina el català.
En acabar, he de fer notar la importància, doncs, de la normalització del català, perquè pugui ser una llengua normal, tant en contextos formals com informals, encara que gràcies a l'ensenyament i als mitjans de comunicació, la llengua catalana ha guanyat prestigi entre la població, però també he de dir que és insuficient perquè encara no s'ha traduït en un gran augment de l'ús social.
sábado, 19 de febrero de 2011
Característiques d'una llengua
Aquesta setmana, amb n'Helena, hem après diverses coses sobre la llengua, començant per dir que hi ha 9 llengües romàniques, i que no cal dir-lo però cadascuna té el seu propi nom, grup, elements constitutius i la seva situació geogràfica.
Ara bé a part de la història de la llengua catalana (que és la que ens interessa) el que més m'ha cridat l'atenció és el contacte de llengües i el conflicte lingüístic que es pot donar entre elles.
Per una part he de dir que tot això està relacionat amb l'escrit que vaig posar l'altre dia en la primera entrada. Perquè...com va dir n'Helena...si jo parlo català, perquè quan parlo amb algú el primer que faig és una pregunta en castellà? per exemple, l'hora? Bé, idò tot això és el que provoca el conflicte entre dues llengües, en aquest cas el castellà i el català.
És així com apareix la diglòssia, és a dir, la coexistència, en qualsevol territori, de dues llengües i en aquesta coexistència una llengua té prioritat sobre l'altre. Perquè podem tenir una llengua materna i una altra secundària (per dir-ho d'alguna manera) i la materna nomès la fem servir en l'àmbit familiar i quan sortim al carrer fem ús de l'altre llengua en lloc d'utilitzar aquella llengua que és la nostra, la que utitlitzem a casa, amb la nostra família.
Allò és el que pot arribar a fer que una llengua sigui minoritzada, és a dir, que estigui en procés de recessió.
Y... què podem fer per a què no passi això? Idò...normalitzar la llengua, és a dir, fer del català una llengua normal, d'ús cotidià, que és el que estem vivint en aquest moment: una vegada que hem normativitzat el català, el que hem de fer ara és normalitzar-lo: al carrer, a les escoles i en qualsevol moment de la nostra vida cotidiana.
Per altre costat, i com que hem fet referència a la història de la llengua catalana, m'agradaria fer uns breus apunts a modo de recordatori sobre quan va nèixer o quan tenim constància dels primers escrits de la llengua catalana.
Així doncs, els primers escrits que trobem són del segle XII (amb les Homilies d'Organyà i el Liber Iodiciorum) en els quals hi havien notes als margens per tal que la gent poguessi llegir i entendre allò que es deia a l'esglèsia.
Més tard, al segle XIII, trobem una persona molt important pel català, en Ramon Llull (de qui trobem més de 250 obres escrites per ell).
I per últim, fent una molt breu passada per la història tenim el segle XV que és el segle d'or de la llengua catalana ( amb Joan Martorell, Tirant lo blanc), després tenim con una petita decadència als segles XVI, XVII i SVIII, i posteriorment el segle XIX què es diu el segle de la Renaixença, encara que també en aquest segle el català passa per dificultats per tal que en períodes de la República si que va tenir moments d'avançada però quan va arribar Franco al poder va tenir un retrocés molt fort, moment el qual encara en tenim les conseqüències.
Ara bé a part de la història de la llengua catalana (que és la que ens interessa) el que més m'ha cridat l'atenció és el contacte de llengües i el conflicte lingüístic que es pot donar entre elles.
Per una part he de dir que tot això està relacionat amb l'escrit que vaig posar l'altre dia en la primera entrada. Perquè...com va dir n'Helena...si jo parlo català, perquè quan parlo amb algú el primer que faig és una pregunta en castellà? per exemple, l'hora? Bé, idò tot això és el que provoca el conflicte entre dues llengües, en aquest cas el castellà i el català.
És així com apareix la diglòssia, és a dir, la coexistència, en qualsevol territori, de dues llengües i en aquesta coexistència una llengua té prioritat sobre l'altre. Perquè podem tenir una llengua materna i una altra secundària (per dir-ho d'alguna manera) i la materna nomès la fem servir en l'àmbit familiar i quan sortim al carrer fem ús de l'altre llengua en lloc d'utilitzar aquella llengua que és la nostra, la que utitlitzem a casa, amb la nostra família.
Allò és el que pot arribar a fer que una llengua sigui minoritzada, és a dir, que estigui en procés de recessió.
Y... què podem fer per a què no passi això? Idò...normalitzar la llengua, és a dir, fer del català una llengua normal, d'ús cotidià, que és el que estem vivint en aquest moment: una vegada que hem normativitzat el català, el que hem de fer ara és normalitzar-lo: al carrer, a les escoles i en qualsevol moment de la nostra vida cotidiana.
Per altre costat, i com que hem fet referència a la història de la llengua catalana, m'agradaria fer uns breus apunts a modo de recordatori sobre quan va nèixer o quan tenim constància dels primers escrits de la llengua catalana.
Així doncs, els primers escrits que trobem són del segle XII (amb les Homilies d'Organyà i el Liber Iodiciorum) en els quals hi havien notes als margens per tal que la gent poguessi llegir i entendre allò que es deia a l'esglèsia.
Més tard, al segle XIII, trobem una persona molt important pel català, en Ramon Llull (de qui trobem més de 250 obres escrites per ell).
I per últim, fent una molt breu passada per la història tenim el segle XV que és el segle d'or de la llengua catalana ( amb Joan Martorell, Tirant lo blanc), després tenim con una petita decadència als segles XVI, XVII i SVIII, i posteriorment el segle XIX què es diu el segle de la Renaixença, encara que també en aquest segle el català passa per dificultats per tal que en períodes de la República si que va tenir moments d'avançada però quan va arribar Franco al poder va tenir un retrocés molt fort, moment el qual encara en tenim les conseqüències.
miércoles, 16 de febrero de 2011
Hola bon dia
Bon dia a tothom.
Ahir a la nit vaig començar a llegir el llibre sobre el català normalitzat i he trobat un tema molt interessant: perquè com tothom sap que sóc castellanoparlant, quan parlo català em contesten en castellà?
Per una banda ho entenc, perquè després de tots els anys que duc aquí, a Eivissa, he comprès que la gent que m'ha conegut parlant a castellà, només poden parlar-me en aquest idioma, perquè...és així com m'han conegut...d'acord, ho entenc! però, clar, si el que volem és normalitzar el català...no hi hauria que posar de la nostra part i parlar tots en català?
I per l'altre costat trobo més impediments entre els mateixos catalanoparlants per diverses raons: entre ells mateixos no volen el mateix idioma, és a dir, a Eivissa sempre escolto: a jo no m'agrada el català, m'agrada l'eivissenc. Als de Formentera no els agrada l'eivissenc. I fins i tot, hi ha alguns que no els agrada ni tan sol el mallorquin...
En conclusió...no hauríem de posar-nos d'acord entre tots per fer la vida més senzilla i així aniríem per endavant?
Pot ser, alguna vegada, algun dia, quan parli català amb un eivissenc, no em digui..."ahhhhh, com parles!"...perquè haurem aconseguit normalitzar el català.
Ahir a la nit vaig començar a llegir el llibre sobre el català normalitzat i he trobat un tema molt interessant: perquè com tothom sap que sóc castellanoparlant, quan parlo català em contesten en castellà?
Per una banda ho entenc, perquè després de tots els anys que duc aquí, a Eivissa, he comprès que la gent que m'ha conegut parlant a castellà, només poden parlar-me en aquest idioma, perquè...és així com m'han conegut...d'acord, ho entenc! però, clar, si el que volem és normalitzar el català...no hi hauria que posar de la nostra part i parlar tots en català?
I per l'altre costat trobo més impediments entre els mateixos catalanoparlants per diverses raons: entre ells mateixos no volen el mateix idioma, és a dir, a Eivissa sempre escolto: a jo no m'agrada el català, m'agrada l'eivissenc. Als de Formentera no els agrada l'eivissenc. I fins i tot, hi ha alguns que no els agrada ni tan sol el mallorquin...
En conclusió...no hauríem de posar-nos d'acord entre tots per fer la vida més senzilla i així aniríem per endavant?
Pot ser, alguna vegada, algun dia, quan parli català amb un eivissenc, no em digui..."ahhhhh, com parles!"...perquè haurem aconseguit normalitzar el català.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)